ENTRE LA CONSERVACIÓ I LES MOLESTES RANTELLES. EL PRUG DE L’ALBUFERA
Publicat al periòdic Levante 28-06-2015
Arran la proposta del nou PRUG de l’Albufera s’ha començat a gestar cert malestar entre els habitants, organitzacions, sector turístic i ajuntaments dels municipis afectats. Les explosions poblacionals de rantelles han vingut a rematar la feina i cada vegada són més les veus ja obertament contràries al Parc o, si més no, a aquest parc.
Les causes i raons d’això són múltiples i complexes. Però subjau un antic debat, sempre obert i mai abordat de forma decidida, sobre la compensació territorial.
Una comunitat humana afectada per un espai natural protegit està sotmesa a unes afeccions més o menys importants, tant de positives com de negatives, per exemple, les rantelles o la prohibició de productes fitosanitaris. Tot això forma part dels ingredients del debat i, en la seua respectiva mesura, han de ser tinguts en compte.
La legislació ens dona una pista de per on hauria de discórrer l’assumpte. La Llei del Patrimoni Natural i de la Biodiversitat destaca la funció social i pública del patrimoni natural i de la biodiversitat i la vincula a la salut, al benestar de les persones i al desenvolupament social i econòmic.
Per tant, de la conservació dels espais naturals se’n beneficia la societat en conjunt. Però, per contra, les restriccions i els hipotètics perjudicis són suportats, bàsicament, per les poblacions locals. Tenim, doncs, un problema.
Cal rebaixar les restriccions per a minimitzar els impactes locals? Cal compensar les poblacions afectades per aquestes restriccions?
A la primera qüestió la resposta ha de ser, eminentment, científica: els llindars funcionals dels ecosistemes han de marcar els límits; la investigació i els projectes demostratius (que requereixen inversions econòmiques) podran aportar noves dades que serviran per ajustar la gestió i modificar les restriccions d’usos.
La segona qüestió proporciona major marge de maniobra i és on hauríem de focalitzar el debat. En principi, sembla raonable acceptar que el model actual presenta algunes distorsions que són percebudes com a limitació o greuge pels habitants d’un espai natural protegit: mentre uns posen el paisatge, altres posen els hotels i s’emporten els ingressos. Afirmació, potser, simplista, però real… almenys en part.
Els municipis afectats per un espai protegit pateixen restriccions que condicionen la seua activitat econòmica i urbanística. Això justifica alguna compensació econòmica: un “pagament per serveis ambientals”, de forma que part de les rendes generades per la conservació retornaren a la població que els genera.
Però, també és cert que l’existència d’un espai natural protegit (el cost del qual, no ho oblidem, també és pagat entre tots) proporciona una major qualitat ambiental als seus habitants i genera un valor afegit susceptible de ser rendibilitzat econòmicament.
Per tant, sense qüestionar el dret a una hipotètica compensació econòmica, també és just reclamar a la població local que, acompanyada per les administracions i organismes corresponents, tinga la iniciativa per a impulsar nous projectes econòmics i empresarials basats, justament, en l’explotació sostenible de l’espai protegit i dels seus recursos naturals.
En aquest cas, les compensacions no haurien de ser sols en termes econòmics sinó en forma de promoció, subvencions finalistes i impuls a projectes d’investigació i a iniciatives empresarials basades en l’explotació econòmica sostenible del recurs natural.
Això, evidentment, pot resultar traumàtic en un teixit socioeconòmic i institucional excessivament acostumat a la passivitat de rebre o donar una subvenció sense que, en molts casos, ni tan sols s’avalue la seua eficiència. Això, però, seria una altra qüestió.
Les cartes sobre la taula, el PRUG en l’aire i un llarg debat per davant que requerirà prendre en consideració aquestes qüestions i molt de seny per a no caure en la demagògia de contraposar conservació amb desenvolupament econòmic, perquè una i altra van lligades.