Medi Ambient i Ajuntaments Publicat al periòdic Levante 6-07-2014
Article sobre el paper de les Comunitats d’Aprenentatge en una nova Educació Ambiental
Al magazín de l’1 de juny de 2014 podíem llegir Un país en plena transición ecológica, un interessant reportatge d’Antonio Cerrillo on algunes dades, com que un 71,6% dels enquestats es declara a favor de dedicar més recursos al medi ambient, insinuen una millora mediambiental.
Això, en la pràctica, no vol dir gran cosa. Freqüentment, a les enquestes contestem allò que considerem políticament correcte. Mentrestant, els experts confirmen la gran bretxa que existeix entre el nivell d’informació i el d’implicació ciutadana, o entre el discurs oficial i les polítiques públiques.
A això hem d’afegir què, com a individus, pensem i actuem diferent de com ho fem com a ciutadans. Aquest comportament no és alié a l’individualisme i consumisme que el nostre model socioeconòmic fomenta. I així, ens trobem amb la paradoxa que en una societat més sensibilitzada, on tots estaríem disposats a assumir hàbits més sostenibles, no ho fem perquè pressuposem que els altres no ho faran.
Tot plegat explica que, a pesar d’alguns avanços, el nivell de pressió sobre el medi ambient no haja disminuït de forma substancial. Podem dir que, després de quatre dècades d’Educació Ambiental (EA), el seu resultat ha estat insuficient.
Més de quinze anys d’experiència en el sector ambiental em ratifiquen en aquesta opinió. Però, també, en la necessitat de reivindicar una nova EA i, sobretot, del paper que l’àmbit municipal pot i ha de jugar-hi.
En aquest sentit, l’Agenda 21 Local va suposar una oportunitat per obrir processos participatius, des de l’àmbit local, cap a la sostenibilitat. L’apatia dels ajuntaments (amb meritòries excepcions) i no el desinterés ciutadà, com s’ha volgut fer creure, han deixat en via morta aquests processos i, amb ells, la il·lusió de molts de nosaltres.
Ara, però, les comunitats d’aprenentatge, com a estratègia pedagògica participativa i transversal, es postulen com a marc idoni per a transformar i reforçar l’EA. En primer lloc perquè, per la seua vocació comunitària, permeten superar l’entrebanc de l’individualisme. Al seu si, la societat, en l’accepció tan abstracta que li donem, desapareix i dóna pas a persones amb cares i noms, amb les quals compartim el dia a dia.
En segon, perquè l’EA ens ha proporcionat informació i coneixements específics però ho ha fet de forma puntual i vertical, desconnectada de la idiosincràsia de cada comunitat, una de les raons del seu fracàs. En canvi, les comunitats d’aprenentatge tracten l’educació com a procés i, per tant, com acció interactiva i continua, on la persona deixa de ser receptor-passiu per a convertir-se en agent actiu, implicada intel·lectualment i emocionalment.
I, en tercer lloc, perquè s’ha pretés que l’EA no tinga ideologia. Les evidències científiques són clares: els desequilibris ambientals estan provocats pel nostre sistema de producció i consum. L’esperança que la tecnologia i la legislació, per si mateixes, sempre ens brindaran una solució als problemes ambientals, és pura il·lusió. Per tant, avançar cap a un món més sostenible implica, inevitablement, canviar el model socioeconòmic. Aquesta és una qüestió de valors i ideològica i, tot just, és ací és on l’aprenentatge dialògic mostra el seu gran potencial, perquè és capaç de generar nous valors i visions del món a partir de l’anàlisi dels problemes i les seues causes, i de les necessitats i objectius compartits.
Em pregunte, però, si les comunitats d’aprenentatge tindran suficient capacitat i independència per a treballar. La desmobilització ciutadana gestada des del poder no serà fàcil de revertir. Caldrà molt de suport, inclús dels ajuntaments, sense que això implique renunciar a la seua autonomia. Alguns, amb certa raó, recelaran d’aquest suport. D’acord. Però, si més no, seria molt pedagògic per als ciutadans veure que els seus ajuntaments també assumeixen compromisos, honestos i eficaços, que es tradueixen en resultats tangibles, ja siga, posem per cas, l’impuls d’una mobilitat urbana més sostenible o l’incentiu del consum de productes locals.