LA RIQUESA BOTÀNICA DE LA SERRA DE CORBERA LA RIQUESA BOTÀNICA DE LA SERRA DE CORBERA
Article publicat al periòdic Levante 25-05-2014
La 29 Trobada de Centres d’Ensenyament en Valencià de la Ribera, celebrada a Corbera, ens va descobrir les Fontanelles, un dels paratges més rics i frondosos de Corbera. Presenta, a hores d’ara, un dels millors aspectes de les últimes dècades gràcies al treball i dedicació del Voluntariat Mediambiental de Corbera.
Enfilar el camí des de Corbera fins a la Murta, a través de les Fontanelles és, en el fons, un viatge en la crònica de la Ciència. En aquell mateix camí de terra i roca que ara xafem, deixaren les seues empremtes figures insignes de la Botànica. Del primer que tenim constància documental és del francés Barrelier, monjo dominicà i botànic del segle XVII que va aprofitar les seues llargues estades en el monestir jerònim de Santa Maria de la Murta per a herboritzar i deixar-nos abundants dibuixos d’espècies com Viola arborescens, una delicada viola que, com el seu nom indica, floreix cap a la tardor, dispersa entre matolls i rocalles.
És, però, a les acaballes del segle XVIII, quan trobem l’emblemàtic Cavanilles, sacerdot i botànic valencià que escriu, per encàrrec del rei Carles IV, les Observaciones sobre la Historia Natural, Geografía, Agricultura, Población y frutos del Reyno de Valencia; i també, la no menys important Icones, on el segon dels seus sis volums està dedicat a la flora valenciana. Aquest il·lustrat valencià va visitar la Murta entre els anys 1791 i 1793, i va descriure espècies com Anthyllis onobrychioides, planta endèmica del sudest peninsular que ell, en aquell moment, circumscrivia a l’àrea de Corbera.
Monjos i botànica semblen un binomi indissociable, especialment durant l’edat mitjana quan, intramurs dels monestirs, del monjo apotecari al botànic només hi havia un pas i Barrelier, Cavanilles i tants altres reunien ambdues qualitats, estimulats, a més, per l’enxís d’una serra que, com la de Corbera, és un temptador laboratori natural.
Abstrets en aquestes reflexions, arribem a l’abric dels Frares, on segurament, ells i els captaires trobàvem refugi i descans en els seus desplaçaments per la ruta dels monestirs… Allí, al costat mateix de l’entrada, hi creix, solitari, un exemplar d’arç blanc (Crataegus monogyna), un dels arbustos més bells que trobarem per aquestes terres i, encara hui, usat en la farmacopea moderna.
A partir d’ací, la senda comença a empinar-se, les pulsacions s’acceleren i només l’arribada als bancals i les fonts (la de Fontanelles i la del Senill) ens proporciona un agradable alleujament. Hem entrat al territori de les mates i plantes rupícoles, on més endemismes trobarem. I, Pau, s’hi dedicà en cor i ànima al seu estudi.
A Sogorb, l’any 1857 va néixer Carles Pau. De la seua terra natal se’n va anar a Barcelona per a estudiar Farmàcia. Existeix constància de la seua visita a la Murta els anys 1894 i 1897. Pau va descriure una espècie nova per a la península ibèrica: Urginea undulata subsp. caeculi, diferent de la Urginea undulata africana i que només creix a les províncies d’Alacant i València.
Des d’on estem ara, gairebé al coll que separa Corbera d’Alzira, s’albira un esplèndid paisatge, amb la vall de la Murta a tir de pedra i l’elegant llom del Cavall de Bernat erigint-se cap al cel. Ací, el cos demana un descans i la ment agraeix l’excitació provocada pels sentits. Traduir aquest estat emocional en coneixement i acció és el que va aconseguir Pius Font i Quer, figura essencial de la ciència del segle XX.
Aquest lleidatà va dedicar tota la seua vida a la botànica i va revolucionar la docència universitària en introduir-hi les eixides de camp. L’any 1923 va visitar la Barraca, Mondúber i la serra de Corbera, on va descobrir i descriure dos nous endemismes que dedicà a València: Celsia valentina (després reanomenat Verbascum fontqueri) i Antirrhinum valentinum, aquesta última d’una importància extraordinària, ja que l’únic lloc del planeta on viu és al Mondúber i la serra de Corbera; aquesta localitat és, a més a més, la frontera nord de l’àrea de distribució natural de l’espècie, la qual està protegida i inclosa en el Catàleg Valencià d’Espècies de Flora Amenaçades així com en la Llista Roja de Flora Vascular.
Científic inquiet per naturalesa, Font i Quer va morir el 1964 mentre treballava en la seua obra pòstuma: la Flora dels Països Catalans, treball del qual només la mort el va poder separar i que, afortunadament, altres botànics van acabar. Ens va deixar, també, ElDioscórides renovado, un compendi de plantes medicinals d’una exquisidesa i talla intel·lectual notables.
Però, per als valencians i, especialment, per a Corbera, aquest no va ser l’últim llegat de Font i Quer. Un farmacèutic valencià, nascut a Càrcer l’any 1902, va emprendre el seu camí pel món de la botànica actuant com a corresponsal de Font i Quer. Parlem de José Borja Carbonell.
Borja es va establir com a farmacèutic titular a Corbera l’any 1927. Ací va viure i, sobretot, va convertir la seua, la nostra, estimada serra en el seu camp de treball. A través de Font i Quer, Borja entra en contacte amb altre botànic destacat de l’època, Rivas Goday, sota la direcció del qual començà, en 1945, la seua tesi doctoral centrada en la flora de la serra de Corbera. I és així com l’any 1951 publica, en Anales del Jardín Botánico de Madrid, la seua tesi “Estudio fitográfico de la Sierra de Corbera (Valencia)”.
Amb una minuciositat admirable, Borja recull en aquest treball prop de mil espècies. L’any 1993 moria i, només un any després, l’Ajuntament de Corbera va tindre l’encert de reeditar el seu treball i oferir així, als no especialistes en la matèria, una excel·lent obra de consulta per a conèixer i estimar la riquesa botànica de la serra de Corbera.
Estimar i experimentar, conèixer… implicar. Aquesta és l’estratègia i aquest és el gran mèrit d’aquesta Trobada: passar de l’experiència i el coneixement a l’acció. Ara per ara, d’acció, els valencians, no anem sobrats. I la Coordinadora de Centres de la Ribera, junt amb el Voluntariat Mediambiental de Corbera, ens han demostrat que és possible transmutar coneixement en acció, per tan modesta com puga ser aquesta.
I ho han fet emulant els processos simbiòtics dels ecosistemes, posant les parts a funcionar de forma cooperativa i en xarxa. És un primer i humil pas però, amb ell, potser, els Cavanilles, Pau, Borja i tants altres que no pogueren esquivar el vassallatge a què Espanya sotmet als valencians i hagueren d’acabar la seua vida (professional o biològica) a Madrid, ara podrien tindre una oportunitat al seu país.