Violència d’alta classe i l’estratègia batràcia Article publicat al periòdic digital riberabaixa.info 1-03-2012
No hi ha res que ocultar: el moviment dels Indignats compta amb el meu suport! Ja està dit. Molts estareu pensant que no he revelat cap cosa de l’altre món, i estic d’acord amb vosaltres. És més, tinc la convicció que molts dels nostres veïns també opinaran el mateix i fins i tot n’he vist alguns en les primeres assemblees que un grup de joves realitzaren a la plaça de l’Ajuntament de Sueca (per cert, quina satisfacció veure joves del meu poble, als que solem criticar la seua escassa implicació social, mobilitzant-se d’aquesta forma!). Assumisc, tanmateix, que afirmació tan banal pot haver despertat el fantasma de la Inquisició, perquè aquesta és la imatge que em ve al cap en escoltar alguns tertulians i xarlatans parlotejar amb llengua desbocada del moviment d’indignats.
Deu ser cosa del dia, que hui està gris esperant que d’un moment a altre el cel s’òbriga com una magrana i solte una pluja premonitòria de la fin del món, que segons conten els entesos en la matèria està a prop i no deu anar-se’n molt més enllà del 2012. La qüestió és que aquest ambient m’ha provocat una mena d’il·lusió i de sobte m’he trobat davant d’un d’aquells tribunals tètrics d’homes de cares agres i vestimenta obscura de la Santa Inquisició. Allí estava jo, assegut quiet i atemorit enmig d’una sala freda i en penombra, mentre escoltava les veus solemnes que m’acusaven de ser un violent manifestant de l’institut Joan Fuster de Sueca. Reconec que em vaig quedar una mica desconcertat perquè m’hagués esperat que m’etzibaren aquella cèlebre frase de “se l’acusa de bruixeria” i, en canvi, només m’acusaven d’això! No se, pot ser que per als inquisidors del segle XXI la bruixeria del nou mil·lenni siga el legítim exercici de la crítica pública.
Però a mi les bruixes sempre m’han caigut bé; sovint es tractava de dones posseïdores d’uns coneixements extraordinaris sobre l’ús de plantes medicinals i altres habilitats que escapaven al control eclesiàstic i a una praxis mèdica oficial controlada per homes, potser per això foren perseguides, torturades i assassinades. L’ajusticiament públic de les bruixes i la posta en escena que ho envoltava era un acte d’extrema violència, però ningú no em podrà dissuadir de la idea que el major violent no era aquell ésser indefens que sucumbia sota les flames sinó qui l’acusava i condemnava injustament.
Ara sembla que els nous inquisidors han substituït la plaça on cremaven aquelles pobres dones per portades de periòdics, i la pira per titulars grandiloqüents i l’ús indiscriminat d’adjectius escollits a consciència: “grupos de violentos han atacado la sede…”, “la concentración de indignados ha terminado en batalla campal…”, “unos jóvenes radicales han irrumpido en la Universidad…” i un llarg etcètera.
Si alguna persona, avorrida com jo mentre espere a ser jutjat, s’hi dedica a analitzar la informació, pot arribar a interpretar que tota aquesta violència té, en realitat, caràcter de classe. I tant! Qui que no siga un pare de família a les portes de l’atur, un obrer a la cua de Cáritas o un estudiant sense perspectives de futur va a eixir al carrer arriscant-se a endur-se l’impacte d’una bala de goma o ser envestit per una jauria d’antidisturbis?
Mirant-ho així l’anàlisi ens porta a altra conclusió: no podem negar que assistim a una intensificació de la violència de classe, però de classe alta. La de corbata i pactes per a reformes constitucionals, la de retalls de drets socials i reformes laborals pensades per a dur a la precarietat el treball i la vida de les persones. En aquest escenari el que em provoca angúnia és pensar en el futur del nostre poble, dels meus fills: quin nivell de formació abastaran, quina sanitat tindran, quins valors rebran, on i com hauran de treballar i viure…? La resposta que va prenent forma és, probablement, un dels majors actes de violència que està cometent-se ara mateix: ens volen preparar per a retrocedir varies dècades arrere, per a que renunciem a tots els drets que tant han costat d’aconseguir, per a que anem assumint que allò de la igualtat d’oportunitats ja no pot ser…
Per això, aquests dies, quan escolte parlar de violència no pense en estudiants boicotejant cap acte d’algun llumenera de la FAES ni en contenidors cremats al carrer, per molt que això em puga preocupar. Res d’això: cada dia és més evident que alguns dels majors violents miren cap a altre costat mentre el Col·legi Públic Carrasquer coqueteja amb la tragèdia irreparable a causa de les deficiències estructurals greus que acumula l’edifici; porten vestits d’Armani i aproven lleis que no van a canviar el sistema que ens ha dut a aquesta crisis; s’amaguen darrere de les càmeres de televisió mentre envien policia a reprimir amb violència desproporcionada els estudiants; van a les Juntes d’Accionistes dels grans bancs, treballen per als mercats financers i justifiquen els retalls i la moderació salarial mentre cobren sous milionaris o, en el cas dels expresidents del govern espanyol, se’ns emporten 80.000 euros dels diners públics a l’any com a expresidents mentre perceben centenars de milers d’euros com assessors d’empreses multinacionals.
A pesar de tot, no podem sucumbir al descoratjament. No ens podem permetre el luxe de la passivitat ni de la resignació si no volem córrer el risc que ens passe com a la granota d’Olivier Clerc, que quan la tiraven a una olla amb aigua bullint pegava un bot i escapava d’eixa mort cruel i segura; però quan la posaven dins de l’olla amb aigua freda i anaven calfant-la poc a poc, l’animalet acabava morint bullit viu perquè no havia estat capaç d’identificar l’amenaça i reaccionar a temps. La disjuntiva és clara.