XIQUETS I DONES EN LA CIUTAT Article publicat al periòdic Levante-emv 31-01-2016
La ciutat és un ecosistema on, a diferència dels ecosistemes naturals, la seua estructura no està fixada sinó que depén del consens sociopolític. Per tant, té un rang de configuracions gairebé il·limitat com a resultat de les capacitats exclusivament humanes de raciocini i llibertat d’elecció.
La funció d’un sistema depén de la seua estructura i dels fluxos d’informació. La ciutat, com a sistema, no s’escapa d’aquesta premissa. Com que les nostres ciutats posseeixen una estructura i uns nuclis d’informació històricament dominats pels homes, això, segons la premissa anterior, determina la seua funció i configuració.
Només hem de pensar que, a Espanya, la primera dona titulada en Arquitectura va ser Matilde Ucelay l’any 1936; i, encara en l’any 2015, només 2 dels 150 catedràtics d’Arquitectura que hi havia a Espanya eren dones. No és d’estranyar, doncs, que les ciutats s’hagen fet des de i per a les necessitats dels homes. Si, a més, parlem del predomini d’una generació d’homes fets en els anys del creixement econòmic i l’ individualisme com a paradigma de progrés, el resultat no podia ser altre que una ciutat disfuncional.
Les principals víctimes han estat, fonamentalment, els xiquets, ciutadans silenciats; però també les dones i els ancians. Malgrat que la Convenció sobre els Drets del Xiquet (UNICEF) diu que «el xiquet té dret a l’esplai, al joc i a participar en les activitats artístiques i culturals«, la realitat és que els gestors de la ciutat conceben el joc com un equipament, com una activitat reglada i acotada.
Aquesta oferta no satisfà el dret del xiquet al joc. Stuart Lester i Wendy Russell (2008) ho expressen brillantment: «Són els adults generalment els que defineixen el propòsit i ús de l’espai i del temps; els xiquets normalment troben maneres de jugar que es presenten en els clivells d’aquest ordre adult«.
El dret del xiquet a jugar requereix crear un entorn favorable. Els parcs delimitats i específics per a ells, tot i ser importants, no són suficient. Però, mentre el carrer siga percebut pels adults com un entorn perillós, no queden moltes alternatives i s’estarà impedint el desenvolupament integral dels menors i, de pas, retornant la dona a l’àmbit domèstic.
Perquè la manca d’un espai públic apte per al joc condueix tàcitament a la seua substitució per altres espais: l’habitació, l’espai virtual de les consoles i xarxes socials, o les activitats extraescolars dirigides.
I perquè, com que hi ha por a l’entorn, el joc ha de ser supervisat per un adult. Aquesta vigilància recau, generalment, en la dona. Tot plegat pot acabar saturant i anul·lant el temps lliure i la creativitat que naix de l’espontaneïtat; i, també, imposa una dependència recíproca no elegida entre fills i mares.
Per això, és prioritari intervenir per a reduir els factors que són interpretats per la població com a perillosos i aconseguir que cada vegada més carrers, places i parcs tinguen unes condicions adequades per a l’oci i per a la interacció autònoma dels xiquets. Hi ha diverses estratègies a l’abast, des dels Camins Escolars fins a la reducció del trànsit redundant al centre com han fet a Pontevedra, l’ eliminació progressiva de barreres arquitectòniques i altres.
Ara bé, els xiquets no són els adults del demà, són ciutadans presents amb drets plens. Si volem una ciutat integradora, se’ls haurà de donar la paraula, un altre dret reconegut internacionalment però sistemàticament ignorat. Hi ha experiències diverses que poden servir d’exemple, com el Consejo de Infancia de la Ciudad de Segovia, un dels més de 100 consells infantils actualment constituïts on els menors exposen la seua visió de la ciutat i plantegen propostes.
La disponibilitat d’un entorn sà i estimulador per als més joves i, en paral·lel, la recuperació de temps per a la realització personal de la dona més enllà del seu paper de mare, són, junt a la inclusió dels ancians i dels ciutadans amb menor nivell econòmic (que no tenen altra opció de vida i oci que la ciutat), alguns dels reptes que els governs locals hauran d’abordar amb projectes concrets de regeneració urbanística i paisatgística.