parc natural albufera
parc natural albufera

Per un Parc de l’Albufera proper

PER UN PARC DE L’ALBUFERA PROPER   Article publicat al periòdic Levante-emv 15-11-2015

L’any 1986 es va declarar el primer parc natural del País Valencià, el de l’Albufera. A partir d’aquell moment, començà una història apassionant amb un balanç agredolç.

Com tot espai protegit, la seua creació és filla de la necessitat i la impotència. El nostre model socioeconòmic ha provocat una degradació tal dels ecosistemes que no quedava altra alternativa que crear reserves, espais aïllats per a poder preservar algunes porcions del medi ambient.

La conservació dels ecosistemes va molt més enllà d’un ecologisme romàntic. És, simplement, una necessitat. La biodiversitat, la fertilitat dels sòls i  la renovació dels aqüífers són alguns dels serveis que ens presten els ecosistemes i sobre els quals se sustenta la nostra economia. Si deixen de funcionar, la nostra societat, senzillament, col·lapsarà.

En aquest context, i quasi dues dècades després d’aquell moment històric, l’any 2004 es va aprovar el Pla Rector d’Ús i Gestió de l’Albufera (PRUG), un instrument imprescindible però que mai va satisfer ni als ecologistes ni als habitants del parc. La màxima expressió d’aquest divorci esdevé l’any 2008, quan el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana, a partir del recurs presentat per Acció Ecologista-Agró, declara la nul·litat del PRUG.

Ara hi ha damunt la taula una nova proposta de PRUG que continua sense complaure ni als uns ni als altres. El panorama es complica i el parc més emblemàtic dels valencians es troba a la deriva enmig d’una mar agitada.

Per a rematar-ho, ni la iniciativa per a declarar l’Albufera Reserva de la Biosfera ha servit per a redreçar el rumb. Grups ecologistes, i fins i tot la Universitat de València, no la recolzaren. I els ajuntaments… bé, els ajuntaments, a poc a poc, anaren adherint-se sense massa convicció.

Hui, amb un nou govern autonòmic, el cas Albufera continua damunt la taula. Sóc de l’opinió que la paràlisi del parc ha estat proporcional a la incapacitat mostrada pels gestors per a traçar vincles amb les poblacions locals. Tanmateix, pel que he vist i conec, tinc confiança en què funcionaris i nous responsables polítics no escatimaran esforços per a reconduir la situació.

En terminologia actual, ha fallat la governança.  I no és d’estranyar. Aquest concepte té difícil translació a un estat on les administracions encara no han sabut o pogut adaptar-se a aquest repte i on, en molts casos, miren de reüll això de la participació i la transparència. No és una actitud conscient, més aviat és una forma de ser i fer, però que es fa notar. Açò, entre tots, ens ho haurem de fer mirar.

El procés per a la declaració de l’Albufera com a Reserva de la Biosfera és el manual de com no podem seguir. Un procés exageradament vertical, emanat des d’una alta instància i que ha anat guanyant adhesions a colp de declaracions en premsa i telefonades, però poc o res de participació, ni tan sols jornades informatives amb associacions i ciutadans.

Amb aquestes actituds, no és d’estranyar que una cerca en Google de «PRUG» o «Reserva» ens retorne multitud de respostes on paraules com «rebuig», «critica» o «acusa» són predominants. Mal símptoma.

És curiós. La concepció d’espai protegit s’ha anat modernitzant de la mà dels avanços científics i polítics. S’ha passat d’una visió estrictament conservacionista que redueix l’espai a una illa desconnectada, a una altra inspirada en la teoria de sistemes i on l’objectiu és la conservació vinculada als aspectes socials i econòmics. En canvi, la gestió no ha experimentat eixa mateixa evolució. I aquest és el repte.

Si volem que el Parc servisca per al que ha de servir, haurem d’avançar, i molt, en la informació, formació i  cooperació. D’esquena a un poble la conservació és molt costosa i difícil. I necessitem conservar, necessitem l’aigua, el sòl i la biodiversitat, necessitem un hàbitat saludable i, ara per ara, això va vinculat a un Parc. Ara bé, quin Parc?

D’entrada, caldrà mitigar desconfiances, recuperar espais de debat i la implicació de tots els agents. Això suposa explicar els beneficis i oportunitats que ens proporcionen els ecosistemes, obrir canals de comunicació i participació fluids, potenciar l’educació ambiental i proporcionar informació adequada per a,  finalment, anar aproximant-nos a un escenari de presa de decisions participativa.

El Parc ha de deixar de ser un ens llunyà i alié que diu «no» a quasi tot, per a esdevenir un espai compartit del qual coneguem els seus valors, el seu funcionament i la forma en què podem comptabilitzar l’activitat socioeconòmica i la conservació per a seguir beneficiant-nos d’ell.

La-platja,-també-Parc

308