La ciutat habitable. Entre Tonucci i la Biologia Article publicat al periòdic Levante 09-06-2013
Feia temps que no em posava davant del teclat per afrontar l’alquímic procés de transformar idees en una successió intel·ligible de lletres. D’aquest retir m’ha vingut a traure Francesco Tonucci, a qui vaig conèixer el passat 4 de juny gràcies a la celebració a Sueca de les IX Jornades del Col·legí Oficial de Psicòlegs de la Comunitat Valenciana dedicades als municipis com agents educatius. Del personatge en qüestió ens podem fer una idea llegint alguna de les seues vinyetes, com aquella en la que apareix un xiquet al llit d’un hospital i diu “Deixeu-me jugar o aquest hospital em posarà malalt!
Aquell homenot d’aspecte assossegat va parlar de manera magistral sobre el paper de la ciutat í l’escola en el desenvolupament dels xiquets, qüestions aquestes que em preocupen i ocupen des de fa alguns anys. El més curiós, però, i potser la major prova de la necessitat d’una nova concepció de la ciutat, és que entre Francesco Tonucci i jo no hi ha cap coincidència professional: pedagog front a biòleg, respectivament. I,a pesar d’això, s’hi dóna la confluència en l’anàlisi i les mesures d’acció.
La ciutat és un ecosistema on se superposen funcions diverses i els seues habitants interactuem constantment. Es pot entendre com el nostre espai vital però també com a unitat de producció econòmica. Malauradament, i a pesar de tota la retòrica política, la visió imperant és la segona. Com a conseqüència d’això l’estructura, els elements urbans i la relació persona-ciutat són concebudes per a satisfer eixa funció. Això podria explicar per que acceptem com a normal el que és una gran aberració: la major part de l’espaí públic urbà esta reservat al cotxe, Si l’espaí públic és el nínxol on ens fem ciutadans, és absurd renunciar tan banalment a ell i crucial la forma en que el gestionem. Ara per ara, pràcticament tot queda consagrat al cotxe o al sol econòmicament rendible.
Així és com trobem un espai públic que és percebut com a insegur. Per eixa raó tenim por que els menuts isquen sols o que juguen al carrer (fens i tot a Sueca on, afortunadament, encara perduren trets sociològics i de poble). Peró privar-los d’això és amputar-los un dret fonamental: el dret a gaudir del joc i a relacionar-se amb els altres en un entorn estimulant i saludable. La solució a eixa inseguretat percebuda no pot ser l’adaptació de les necessitats humanes a la ciutat sinó tot el contrari. En el camp de la conservació de la biodiversitat ja s’ha assumit aquest canvi de paradigma, passant de la reclusió de les especies en espais acotats a la millora del seu hàbitat: a les ciutats, però, encara es creen reserves per a xiquets. ..
Però els pares infantils no resulten, com va exposar Tonucci, la solució òptima perquè, al remat, aporten tanta seguretat com l’espontaneïtat i creativitat resten al joc, al mateix temps que escenifiquen una gran injustícia: tant com regalem d’espai als cotxes, el limitem als xiquets.
A l’infant que no vol anar a una escola de futbol sinó, simplement, córrer o pegar-li al baló, la ciutat li dóna l’esquena mentre els carrers li murmuren a cau d’orella: sempre, et quedarà la Wii!
És urgent revisar les preferències i els usos de l’espaí públic. Personalment no entenc com encara no s’ha prohibit la circulació de vehicles a motor en les proximitats dels col·legis durant les hores d’entrada i eixida. Irònicament, la principal amenaça per als alumnes són els seus pares a cavall de flamants vehicles. Tampoc no entenc com encara no s’organitzen rutes per a que els escolars puguen anar a l’escola sols, arreplegant- se uns a altres. A Sueca, així com a moltes altres ciutats valencianes, per les seues dimensions i característiques, aquestes iniciatives serien perfectament viables.
El carrer com a espai vital, educatiu i socialitzador. Eixe és l’objectiu, però això és incompatible amb una ciutat pensada pels i per als adults i, més específicament, per al cotxe. La inseguretat no la vencerem amb la creació de reserves o la clau sura dels xiquets sinó amb la construcció d’un entorn urbà per a les persones i amb la participació de les persones.
Això m’ho va deixar clar ahir la meua filla Aida, quan parlant de les propostes de Tonucci va sintetitzar en una frase meravellosa la seua forma de veure les coses: si no podem votar fins els 18 anys no podem dir les nostres opinions sobre el que volem canviar, i quan arribem als 18 ja pensem igual que els adults i no canviem res. Inapel·lable.